RIPOLLET I EL SEU PATRIMONI: L'himne local "Cant a Ripollet"

En aquesta nova entrada volem fer esment d’una tipologia de bé patrimonial que sovint queda una mica oblidada: el patrimoni immaterial.

Quan parlem de patrimoni cultural no només ens referim a manifestacions tangibles, com són els monuments i els objectes que s’han preservat a través del temps. També abasta  les que innumerables grups i comunitats de tot  el món han rebut dels seus avantpassats i transmeten als seus descendents, sovint de manera oral.  Aquest patrimoni viu, anomenat immaterial, confereix a cadascun dels seus dipositaris un sentiment d’identitat i de continuïtat, ja que se l’apropien i el reprodueixen constantment.

Tot i així, es tracta d’un patrimoni fràgil i per això, durant els darrers anys ha adquirit un veritable reconeixement mundial i la seva protecció s’ha convertit en una de les prioritats de la cooperació internacional gràcies al paper de guia desenvolupat per la UNESCO amb l’adopció, l’any 2003, de la Convenció per a la Salvaguarda del Patrimoni Cultural Immaterial. 

A Ripollet som rics en aquest tipus de patrimoni. Tenim llegendes, romanços, festes, música i goigs. Molts d’ells segur que ja els coneixeu, altres potser no tant. A través d’aquest bloc els anirem recuperant i explicant.

Començarem per un element en el que hem estat pioners a Catalunya. Sabeu que a Ripollet tenim un himne local?

La tardor del 2007, en el decurs d'una trobada de Gegants a Ripollet, es va fer manifesta la voluntat d'algunes entitats culturals com la CRAC o la Societat Coral El Vallès, de convertir  el Cant a Ripollet de Josep Maria Brull, en l'himne oficial de la població. A més de la conversió en l'himne del poble, es va pensar que seria un magnífic tancament de l'any Brull, que s’estava celebrant durant tot el 2007, i un homenatge a l'artista.

Aquest cant havia sortit d'un poema de Josep Maria Brull, del qual no es conserva l'original, però sí la partitura per a cor masculí de 4 veus del mestre Antoni Oliva i Oliva, de l’any 1956, que acompanya el text de Brull. Aquest cant havia estat interpretat diverses vegades per la Societat Coral El Vallès.

Amb arranjaments de Toni Santiago i Esteve Costa, l'any 2007 es van enregistrar en CD dues versions cantades per la Societat Coral El Vallès de Ripollet, amb suport de membres de la coral "Belles Arts" de Sabadell i del cor infantil d'alumnes de les escoles de Ripollet i acompanyament musical de l'escola de música, Ripollet Educació.  D’aquesta manera vam passar a tenir dues versions del mateix cant, una d’oficial i una de popular, feta amb veus infantils.

Al Ple ordinari del 28 de febrer del 2008 es va fer l'aprovació inicial per demanar a la Generalitat l'oficialitat del poema i convertir-lo en himne local, cosa que succeí el dia 18 d’abril de 2008. Ripollet es convertia així en el primer municipi de Catalunya amb un himne propi reconegut oficialment.

El dia 20 d'abril del mateix any l'himne va ser presentat a la població de manera pública en una interpretació dels membres de la Societat Coral El Vallès, acompanyats de la soprano Anna Borrego.

Lletra:

Amb el nom de la nostra vila

unim nostres sentiments

fem brollar del cor als llavis

Ripollet als quatre vents¡

Terra roja, terra blanca

vora el riu que duu el seu nom

amb una horta ben gemada

i un got de vi per tothom.

Ripollet meitat pagesa,

i meitat industrial matineja, canta i tresca i té nobles ideals.

El treball que a tots honora

la virtut que ens fa més bons

la cortesia i la joia i un pomell de bons cantors.

>Per a més informació sobre l’himne, vegeu:

- Manuel Mogas i Salvadó, Històries de Ripollet, Edició commemorativa. Ripollet: Ema Publicacions, 2008, pp. 313-315.

- http://ripollet.cat/asp/llistat_noticies.asp?ID=10332

http://www.tv3.cat/videos/387979

RIPOLLET I EL SEU PATRIMONI: Els molins paperers

Considerant la importància que han tingut els molins en la història i l’economia de Ripollet, tornem a abordar aquest tema tot centrant-nos en el cas concret dels molins paperers.

A finals del segle xvii, alguns dels molins fariners i drapers que existien a la vila van ser transformats en molins paperers, d’altres van ser construïts de nou amb aquesta finalitat en aquell moment. Tot ells van viure el seu gran esplendor durant el segle xviii, esdevenint una indústria vital per al municipi. Aquest moment d'auge és atribuïble al context general: durant aquest període la mecanització dels processos i la demanda creixent, tant del mercat estatal com del colonial, van contribuir a l’expansió d’aquesta indústria. Al segle xviii destacaren, sobretot, dos centres paperers: la conca del riu Anoia, amb Capellades com a centre, i la conca del Francolí. La conca del Ripoll també va ser un punt important, tot i que en aquesta zona, la indústria tèxtil va acabar per substituir la del paper.

La proximitat de Ripollet amb el riu va jugar un paper decisiu en la implantació dels molins. L'aigua és un element imprescindible per a la fabricació del paper: és la font d’energia que mou les maces que desfilaven els draps. Val a dir, que tot el paper va procedir dels draps fins ben avançat el segle xix, moment en el qual es va començar a produir paper procedent de la fusta.

Així doncs, la primera matèria del paper eren els draps vells (de cotó, de llana, de lli o de cànem). Un cop desfilats, amb l’ajut de les maces de fusta i de l’aigua, s’obtenia una pasta que havia de ser blanquejada (en un primer moment amb lleixiu i, més endavant, amb clorur de sal o clor) que era dipositada en tines. Un cop a la tina, s’introduïa la forma o motlle (un bastidor de fusta i una tela metàl·lica), sobre la qual hi quedava estesa una capa de pasta. Quan es treia del motlle, la pasta constituïa un full de paper que havia de ser premsat, encolat, setinat i assecat. En aquest sentit cal indicar que els molins paperers són fàcilment identificables pel seu aspecte perquè compten amb moltes finestres obertes als seus murs que faciliten la circulació de l’aire que ha d'assecar els fulls de paper que penjaven dels estenedors.

(Informació extreta de: J. Esteve Farriol i M. Ribas Cardús, Els molins paperers a Catalunya, Barcelona: Rafael Dalmau ed., 2008, especialment les pàgines 5-17).

Ripollet i els molins paperers

A Ripollet destaquen diversos molins paperers com el Molí d’en Xec o d’en Barneda o el Molí d’en Coll o d’en Font.

Sobre el Molí d’en Ginestar o d’en Masachs en podeu conèixer més coses al Mapa de Patrimoni del municipi. Aquest molí apareix citat des del segle xiv com a Molí del Prat, vinculat a la sèquia Monar. Des del segle xvi es té constància que van existir dos molins: un de draper i un altre de fariner. Més tard, durant el segle xvii s’edificà un tercer molí, en aquest cas, polvorer. A finals del segle xvii, el molí fariner i el polvorer van deixar de funcionar i el draper passà a convertir-se en molí paperer. A inicis del segle xx, el molí va passar a ser propietat de la família Masachs que el va convertir en una fàbrica de cartró, evolució que comparteixen molts molins paperers. La fàbrica de cartró va funcionar fins el 1979. Cal destacar d’aquest edifici les finestres de la planta superior, ben característiques dels molins paperers i de les necessitats constructives que implica el procés d’assecatge del paper. L'edifici va ser adquirit per l'ajuntament per allotjar serveis d'atenció al ciutadà, funció que té actualment. L'antic assecador, del qual s'han conservat les encavallades de fusta, és avui la Sala de Plens.

També podem destacar a Ripollet el Molí d’en Buxó o d’en Calvet (vegeu-ne més informació al Mapa de Patrimoni). Se’n desconeix l’origen però es creu que devia bastir-se en aquest indret per la seva situació propera al rec Monar. L'any 1896 el molí va ser reconvertit en fàbrica de cartró, de la qual ens queda encara el testimoni de la xemeneia, erigida cap als anys 50 del segle xx. Aquesta xemeneia servia per evacuar els gasos de la caldera, utilitzada per obtenir el vapor d'aigua necessari per a l'assecatge del cartró fabricat. El molí es va desmantellar i va ser traslladat a La Llagosta durant els anys setanta.

RIPOLLET I EL SEU PATRIMONI: L’escut de la vila i la seva història

Amb motiu de la Festa Major de Ripollet, realitzem una nova entrada al bloc. En aquest cas la dediquem a l'escut del municipi i a la seva història. Val a dir que part d'aquesta informació s'inclou en un plafó exposat al Mercat de pagès de la plaça del Molí.

Els elements que reconeixem a l'escut actual de Ripollet són els següents:

-Pollet: la figura del pollet és el senyal parlant de Ripollet. En realitat, però, l’origen etimològic del nom de la vila es trobaria en el diminutiu del riu Ripoll (Rivus Pullus: riera de pollancres). El nom de Ripollet apareix escrit per primera vegada en un document del 1042.

-Corona: la corona apareix com a timbre (ornament que es troba per damunt de l’escut). Aquest tipus de corona representa les muralles amb què es defensaven les viles, juntament amb les torres i les portes que s’hi obrien.

-Mola de Molí: fa referència a la indústria tradicional de la vila, és a dir, els molins: fariners, drapers i, sobretot, paperers. Ja tenim constància de l’existència de molins a la zona des de finals del segle X. La gran expansió es donarà a finals del segle XVIII, moment en què els molins paperers viuran el seu gran auge a Ripollet.

-Engranatge o roda dentada: es representa per la importància que la indústria ha tingut a la població, sobretot la tèxtil, des del seu establiment al municipi durant el segle XIX. El 1846 es va crear a la vila la primera fàbrica tèxtil: La Llana.

-Faixa ondada: en referència al riu Ripoll, que donà nom al municipi per la seva proximitat.

-Escut de Catalunya (quatre pals de gules): només poden incorporar l’escut de Catalunya les viles que hi tenen el dret històric: han d’haver rebut la concessió reial per fer-ho o bé, han d’haver estat una vila de jurisdicció reial.

De totes maneres, l’escut de Ripollet no sempre ha estat tal com el coneixem avui, sinó que ha anat variant força al llarg de la seva història.

La primera representació de l’emblema de la vila de la qual tenim constància sembla que la trobem, en forma de relleu escultòric, a la portalada afegida durant el segle XVII a l’església de Sant Esteve. Tant a les mètopes de l’entaulament com als pedestals dins d’un medalló ovalat, hi ha representat un petit pollet sobre unes pedres de riu.

Anys més tard, canvia l’emblema del municipi: ara desapareix el pollet i al seu lloc s’hi col·loca un gall. L’aparició del gall cal entendre-la també com una interpretació del nom de la vila: poll-pollet.

Sembla que aquesta tipologia va ser emprada fins a finals del segle XIX, moment en el qual es concedeix el títol de vila a Ripollet. És per aquest motiu que l’Ajuntament acorda canviar la representació de l’escut. Ara es divideix l’escut en quatre parts: al centre s'hi col·loca la creu de Malta, torna a aparèixer el pollet (disposat en un turonet de pedres sobre el riu); a la dreta, s’hi col·loquen els atributs de la indústria i a l’esquerra, els de l’agricultura. A la part inferior, s’hi representen els quatre pals de gules, la bandera catalana.

El 1939, el canvi de règim polític comporta un canvi en l’escut del municipi, ara s’adopta una composició partida en la qual es disposa l’àliga a la part superior i, a la part inferior, el gall.

Al llarg del període franquista, hi haurà un nou canvi en els elements representats: tot i que es manté la composició descrita, es substitueix el gall pel pollet damunt les pedres i el riu.

A partir de la dècada dels anys seixanta es torna a adoptar l’escut partit en quatre parts de 1894 i, des de 1980, la llegenda que acompanya els escuts municipals passa a ser escrita en català.

Finalment, el ple municipal del 29 de setembre de 2005 va ratificar l'escut i la bandera actuals que van quedar fixats segons la normativa de la Generalitat de Catalunya per a la regulació de símbols locals.

Per a més informació, vegeu:

- M. Mogas, Històries de Ripollet, Ripollet: Ema publicacions, 2008, p. 131-137 i 266-267.

- J. Teruel, “L’escut, la bandera, l’himne. Els nous senyals d’identitat”, a: M. Mogas, Històries de Ripollet, Ripollet: Ema publicacions, 2008, p. 309-316.

RIPOLLET I EL SEU PATRIMONI: L’església de Sant Esteve

La segona entrada sobre el patrimoni de Ripollet, hem decidit centrar-la en l’església parroquial, dedicada a Sant Esteve. Aquest temple ha estat declarat recentment BCIL (Bé Cultural d’Interès Local). En aquest cas realitzarem una breu introducció sobre l’edifici i, més endavant, n’anirem abordant aspectes concrets.

Malgrat que el temple que avui conservem és posterior, i fruit de diverses fases constructives ben visibles a la seva estructura, la primera referència documental es molt antiga i es remunta a finals del segle X: en un document del cartulari de Sant Cugat del Vallès.

Constructivament es tracta d’un edifici de base romànica amb afegits d’èpoques posteriors que han anat modificant i ampliant l’estructura del temple: l’edifici romànic primitiu devia comptar amb una planta de creu llatina amb un absis semicircular; les naus laterals i les capelles van sumar-se amb posterioritat a l’estructura primigènia.

Exteriorment, al mur meridional de l’església, es conserven les restes d’uns arcs, descoberts en enderrocar la rectoria el 1948, que ens indiquen la presència d’un antic claustre. D’aquest claustre ja se’n té constància a finals del segle XVII gràcies a un document que sol·licita que se n’arrangi la porta.

La portalada, situada a l’oest del temple, es un afegitó del segle XVII. Compta amb dues columnes que descansen sobre pedestals i que sostenen un entaulament. Entre els elements en relleu que decoren la façana cal destacar la presència del pollet sobre pedres de riu (tant als pedestals com a les mètopes) símbol de la vila de Ripollet. Fins el 1844 es va conservar a la portalada una escultura de sant Esteve, avui desapareguda.

L’església romànica va comptar amb un campanar d’espadanya que va quedar tapat en la construcció de la teulada actual de doble vessant. Avui, encara resulta visible la seva estructura des de les golfes de l’edifici, conegudes com les golfes de les bruixes.

Més tard, el 1603, es va construir un nou campanar (el campanar vell), aquest cop de torre, situat a continuació de la paret nord de l’església. Al segle XIX aquest campanar ja es trobava molt malmès i finalment va haver de ser enderrocat fins a la meitat. Aquest espai acull actualment el baptisteri.

Poc més tard, les aportacions de Maria Torras, vídua de Joan Almirall, van permetre aixecar un nou campanar a l’altre costat de la façana. Construït seguint l’estil modernista per l’arquitecte Josep Torres Argullol, la seva edificació va finalitzar el 1892.

Per a més informació sobre aquesta església vegeu:

-Manuel Mogas i Salvadó, Històries de Ripollet, Ripollet: Ema Publicacions, 2008, pp. 39-51 i 67-72

-Elisenda Casanova i Querol i M. Àngels Fondevila i Guinart, Patrimoni contemporani. Descobrir Ripollet, Barcelona: Columna edicions, 1992, pp. 124-127.

-El Mapa de Patrimoni Cultural (l'enllaç que us hi dirigirà el trobareu a la pàgina web de http://www.ripollet.cat/)

-AA.DD., Catalunya Romànica. Vol XVIII. El Vallès Oriental, El Vallès Occidental, Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1991, p. 141.

RIPOLLET I EL SEU PATRIMONI: el Molí d’en Rata

Amb aquesta entrada sobre el Molí d’en Rata volem iniciar un seguit de posts en aquest bloc que tindran com a objectiu tractar diversos aspectes del patrimoni històric i cultural de Ripollet: aspectes poc coneguts o curiosos que ens permetran conèixer una mica millor la nostra ciutat.

La voluntat és divulgar aquest llegat, donar-lo a conèixer, tant a persones que s’interessin pel patrimoni del municipi en concret com a persones interessades per temes patrimonials en general. Us convidem a participar deixant comentaris o aportacions en les entrades que us hagin cridat més l’atenció. Tot suggeriment serà benvingut!

Per tal d’inaugurar aquesta iniciativa hem cregut convenient començar amb l’edifici que dóna nom al Centre d’Interpretació del Patrimoni: el Molí d’en Rata, restaurat l’any 2005, i mirar de resseguir-ne una mica la història.

En referir-nos al tema dels molins, en primer lloc cal fer èmfasi en la importància que aquests han tingut per l’economia de la ciutat. Ripollet és travessat pel riu Ripoll, així doncs, la proximitat de l’aigua ha motivat la presència de molins hidràulics a l'entorn.

Tal com recull Manuel Mogas, les primeres notícies sobre l’existència de molins a la zona es remunten ja a finals del segle X: en trobem referències documentals al cartulari del monestir de Sant Cugat del Vallès. A finals del segle XVII, alguns dels molins fariners i drapers existents a la vila seran transformats en molins paperers, d’altres seran construïts llavors amb aquesta finalitat. Els molins paperers viuran el seu gran auge sobretot durant el segle XVIII, esdevenint una indústria vital per la vila. Entre ells podem destacar, per exemple, el Molí d’en Ginestar o d’en Massachs un dels molins paperers més antics de Ripollet i el Molí d’en Buxó o d’en Calvet, entre d’altres.

El Molí d’en Rata o d’en Clos és un molí fariner hidràulic, un dels darrers que va funcionar al Vallès Occidental: cal destacar que va restar actiu fins a la dècada dels anys cinquanta del segle XX.

Com és ben sabut, el permís per construir aquest molí va ser concedit a Bartomeu Clos i Braut el 1825. Malgrat tot, la posada en funcionament del molí es farà esperar ja que per fer-ho era necessari poder desviar l’aigua de la sèquia Monar, també coneguda com a rec Monnar: un conjunt de sèquies construïdes per tal de fer arribar l’aigua del Ripoll als conreus, molins i, més endavant, a les fàbriques de la zona. Com que en Bartomeu Clos no havia ajudat a finançar les obres que havien portat a terme l’associació de regants i usuaris de la sèquia, aquests en un primer moment van negar-li el permís que necessitava per poder desviar l’aigua. Després de diversos anys de plets, el 1859, el seu fill Josep Clos i Pujol serà acceptat a la societat de regants i el molí podrà ser posat en funcionament.

Així doncs, aquest molí, conegut com el Molí d’en Rata (possible malnom d’un dels moliners que el van arrendar) o Molí d’en Clos (pel nom de la família que n’era propietària), és un antic molí fariner hidràulic.

L’edifici ha conservat la maquinària original que permet veure funcionar un antic molí d’aquestes característiques. Darrera del molí existeix una bassa des de la qual cau l’aigua que fa girar la turbina o rodet (que és visible des de l’exterior). Des d’aquesta turbina, i a través de l’eix, es comunica el moviment fins a les moles de pedra de la planta baixa de l’edifici i la mola superior comença a girar. Aquest moviment de la mola és el que permetia moldre el gra que queia transformat en farina al recipient de la farinera.

Si voleu veure un antic molí fariner en funcionament i conèixer més coses sobre la història de Ripollet, us animem a visitar l’edifici del Molí d’en Rata! per fer-ho cal que ens truqueu o ens escriviu per correu electrònic per tal de poder concertar la visita. Us indiquem que durant el Dia Internacional dels Museus, les Jornades Europees de Patrimoni i la Festa Major de Ripollet, es realitzen jornades de portes obertes al molí.

Per a més informació sobre els molins a Ripollet i sobre el Molí d’en Rata, vegeu:

-Manuel Mogas i Salvadó, Històries de Ripollet, Ripollet: Ema Publicacions, 2008, pp. 109-123 (en concret sobre el Molí d’en Rata: pp. 112-113).

-Elisenda Casanova i Querol i M. Àngels Fondevila i Guinart, Patrimoni contemporani. Descobrir Ripollet, Barcelona: Columna edicions, 1992, pp. 90-97 (en concret sobre el Molí d’en Rata pp. 96-97).